Contextos i recursos ensenyament llengua i lite. catalana - Aula 2

Públic

El 26 d’abril de 1987 vaig néixer a Barcelona. Els meus primers set anys de vida els vaig viure en aquesta ciutat, on vaig iniciar la meva etapa escolar. L’any 1994 vaig anar a viure, conjuntament amb la meva família, a Deltebre, el cor i capitalitat del Delta de l’Ebre. Un canvi que, més enllà de deixar de banda la rutina, costums i primeríssimes amistats, també va comportar un canvi en la meva forma de parlar.

Així, si bé durant els primers anys de vida utilitzava el català en la seva varietat estàndard, a partir dels set anys de vida vaig incorporar en el meu dia a dia, cal esmentar que de forma progressiva, el dialecte tortosí. I amb ell paraules i expressions autòctones del municipi de Deltebre, i que beuen, en part, de la influència de la Comunitat Valenciana a causa de la situació geogràfica, però també del català antic. Exemples en són granera, espill, al·lego, dejuni, debades, etc.

Per tant, de mica en mica, vaig incorporar el dialecte català de Tortosa gràcies a l’escola i a les converses amb els companys i companyes, i vaig deixar de banda el català més estàndard. Menys quan parlava amb la família. De fet, a hores d’ara encara continuo parlant el català estàndard amb els meus pares, malgrat que és difícil no barrejar algunes paraules durant la conversació.

Com a curiositat, tinc marcat el primer dia d’escola a Deltebre quan el professor va detallar que havíem d’utilitzar el color roig. Jo no tenia idea de quin era aquest color, ja que tant a casa com a l’escola sempre havíem parlat del color vermell. Aquesta anècdota, però, és un exemple de molts altres que podria citar i que posen de manifest algunes de les diferències dialectals.

Pel que fa a la llengua catalana, i atès que sempre m’ha agradat escriure, no tinc cap mena de problema a l’hora de redactar en català, fer ús dels diferents connectors i estructurar el text de la forma més idònia per així facilitar la seva llegibilitat i comprensió. Val a dir, però, que en el cas de l’escriptura evito incorporar mots i paraules del dialecte tortosí.

Més enllà del català, sempre he sabut parlar i escriure el castellà. Entenc, en part, per la influència dels mitjans de comunicació, més enllà que alguns companys i companyes de Barcelona s’expressaven en castellà i també, evidentment, de les hores curriculars de l’assignatura de castellà. Tanmateix, durant els anys, i a causa de no fer servir aquest idioma de forma sovint, he perdut certa pràctica en la seva expressió tant oral com escrita.

Finalment, en el marc d’aquesta autobiografia lingüística, no podia deixar de citar l’anglès. La veritat és que és una tasca que sempre tinc pendent, ja que malgrat que he assolit un nivell acceptable amb el qual podia mantenir una conversació estàndard, la manca del seu fa que em costi recordar algunes paraules o entendre certes expressions. Tot i això, puc entendre amb facilitat l’anglès escrit, sempre que no s’utilitzin construccions molt rebuscades o un argot molt tècnic o específic.

Així doncs, i en conclusió, he de manifestar que soc una persona que, lamentablement, no tinc un gran domini de llengües estrangeres. I aquesta és una mancança que m’agradaria corregir durant els anys venidors a través de cursos de formació, però també aprofundint amb el visionat de sèries i pel·lícules en versió original.